Tag Archives: Estat Capitalista

¿Y del gasto público en pensiones privadas cuándo hablamos?

Em faig ressó de l’article de l’economista Eduardo Gutiérrez, que quantifica i apunta uns dels aspectes importants per entendre les polítques de privatització de pensions, així com de transferències de rendes entre classes socials a l’ampara de l’Estat com a òrgan de redstribució de la renda.

¿Y del gasto público en pensiones privadas cuándo hablamos?

Por Eduardo Gutiérrez | Al tiempo que se recorta en derechos y servicios públicos, se regalan miles de millones de euros en rebajas de impuestos para apoyar las Pensiones Privadas, diseñadas a medida de los perceptores de altos niveles de renta.

nuevatribuna.es | Eduardo Gutiérrez | 24 Septiembre 2013 – 18:01 h.

Entre 2008 y 2013 el Gasto Fiscal destinado a pensiones privadas nos ha costado más de 6.600 millones de euros. Sólo en este año 2013, se han presupuestado beneficios fiscales por valor de 1.112 millones de euros.

Al tiempo que se despide a decenas de millares de empleados públicos, se reducen sus salarios, se recortan los gastos esenciales en Educación y Sanidad; se reducen y restringen las prestaciones al desempleo para millones de parados, y se imponen recortes adicionales de 1.391 y de 1.473 millones de euros para 2013 y 2014, al Sistema de Autonomía y Atención a la Dependencia (SAAD); simultáneamente, se regalan miles de millones de euros (2011) en rebajas de impuestos para apoyar las Pensiones Privadas, diseñadas a medida de los perceptores de altos niveles de renta, como muestra el siguiente gráfico, que utiliza datos de la Agencia Tributaria.

¿Qué necesidad económica, moral o política hay de ayudar a los que pueden destinar ahorros privados de sus ingresos anuales, cuando hay millones de ciudadanos que no llegan a satisfacer sus necesidades básicas un mes tras otro?

Els condicionants de l’atur massiu a l’Estat espanyol i les alternatives

1.- Introducció

L’atur és una característica essencial de la dinàmica de funcionament de les economies capitalistes. Molt més en contextos de crisi econòmica, també en el context actual, l’atur és una eina de disciplina contra la classe treballadora. En aquest article esbossarem els orígens de l’atur massiu a Espanya, així com les polítiques econòmiques i laborals que s’han anat implementat en els últims anys per incrementar-lo. Veurem doncs a qui està perjudicant seriosament les polítiques dels governs de l’Estat, i qui s’està beneficiant d’elles. Per finalitzar farem un repàs amb les conclusions i algunes vies alternatives d’intervenció anarcosindicalista respecte a l’atur.

2.- Crisi econòmica, atur i mercats de treball.

Per entendre la situació en què ens trobem, és convenient remuntar-se breument als orígens de la crisi a l’Estat espanyol. D’entrada es podria dir que, si bé la crisi financera va tenir un origen internacional -encara que també el sistema financer espanyol estava afectat per l’endeutament massiu-, la crisi estrictament econòmica tenia i té unes característiques particulars pròpies. Així doncs, no és en exclusiva la crisi financera la responsable de la caiguda de l’activitat econòmica i l’increment de la desocupació a l’Estat espanyol. Molt resumidament hem d’apuntar que el sistema capitalista i els seus responsables, desenvolupen per la seva pròpia dinàmica crisis freqüents, materialitzades aquestes en base a un excés de producció que no és possible posar en els mercats de productes i serveis, o en una caiguda de la taxa de beneficis que suposa desviar la inversió a altres sectors -per exemple financer- o països, amb la conseqüent caiguda de l’activitat econòmica i de la ocupació. En el cas espanyol hem d’entendre la crisi econòmica per un efecte multicausal, amb factors tant d’oferta com de demanda.

Pel costat de l’oferta, és evident que el patró d’especialització productiva de l’economia espanyola, basat en el pes crucial de la construcció i el turisme, era i és insostenible. En aquest punt cal apuntar que els responsables de la política econòmica i industrial, governs tant del PP com del PSOE, són còmplices de sostenir aquesta situació. És obvi que mantenir una evolució de creixement econòmic sostingut, encara que fos amb bases febles i amb tendència a la inestabilitat, interessava política i economicament(1). La inacció per part dels governs pel que fa a la política agrària i industrial, i la llosa de la Unió Europea que limita el desenvolupament de certs sectors productius, va suposar reforçar un creixement en sectors inestables, de baixa productivitat i amb la característica de generar llocs de treball precaris i amb baixos salaris. Pel costat de la demanda, la crisi estava larvada per la dinàmica de continuada pèrdua de poder adquisitiu de les classes treballadores -la majoria de la població-. L’efecte de l’increment de preus en el sector de la construcció d’habitatge va provocar que les famílies s’haguessin d’endeutar i contenir el consum en altres àmbits, o mantenir també en base a crèdit limitant l’estalvi. Aquest patró de distribució de la renda, auspiciat pel poder de la patronal i el suport dels governs i l’Estat, va ser legitimat pels sindicats oficials a l’anar pactant successivament contenció salarial i reducció de drets laborals en època de bonança. En definitiva, el tipus de crisi a l’Estat espanyol i les seves conseqüències tangibles només es pot entendre per factors estructurals característics del capitalisme local, entre altres per la força dels capitalistes, per maximitzar els seus beneficis i el frau fiscal amb el suport de l’ Estat, imposant-se als treballadors i treballadores.

Així doncs, parlar de les causes de la desocupació és parlar de capitalisme, de la seva estructura de funcionament i de les polítiques que el regulen. No obstant això no tots els corrents d’anàlisi i política econòmica coincideixen a identificar les causes de l’atur massiu tal com s’exposen en els paràgrafs anteriors .

Normalment el discurs oficial dels governs i les patronals – massiu en els mitjans de comunicació- se centren en identificar les causes de l’atur massiu per un mal funcionament dels mercats de treball. Òbviament, identificar culpables facilita legitimar polítiques i reformes contra aquests suposats culpables. En aquest mateix sentit s’articulen les polítiques socials en l’era neoliberal, ja que es posa l’èmfasi en l’individu com a responsable de la seva situació. És el treballador/a el responsable de trobar feina. És el treballador/a que s’ha de reciclar, formar-se i adaptar-se a les condicions dels mercats de treball. Això es materialitza en l’impuls de les anomenades polítiques actives d’ocupació. Per tant , aquest discurs de l’activació només afavoreix l’estigmatització, assenyalar com a culpables qui no som més que víctimes del sistema socioeconòmic i dels seus gestors.

Val a dir també que per a alguns empresaris són útils les recessions i crisis, ja que els permet disminuir costos i restablir les condicions necessàries per dur a terme una inversió rendible. Encara que és possible que de tant en tant els capitalistes necessiten d’una recessió, això no garanteix que vagi a produir-se: com hem vist, les recessions no es deuen a cap conspiració, sinó que és el propi capitalisme com sistema i la seva dinàmica, els que generen recessions i crisis de forma periòdica. Des d’una perspectiva estrictament empresarial, cal apuntar que les crisis econòmiques reforcen a algunes empreses, les que tenen més liquiditat, absorbint alhora, part del mercat de vendes d’altres empreses i fins i tot a aquestes altres companyies. En contextos de crisi econòmica com l’actual, moltes empreses aprofiten l’impacte psicològic per imposar ajustos de plantilla que els ajudin a millorar els seus beneficis en un futur immediat .

Leer más »