Archivo mensual: octubre 2013

Bajada de impuestos en la Comunidad de Madrid

Hoy quiero escribir sobre una noticia que ha salido destacada durante estos últimos días y que ha llevado bastante revuelo, se trata de la noticia que ha dado la Comunidad de Madrid anunciando una bajada de impuestos en IRPF, ITP y AJD, pero asegurando que tiene intensiones de continuar gastando.

¿Sabéis a que se debe la disminución principalmente en el impuesto del IRPF? ¿Sabéis que medida pretenden con esto? Con esto lo que se pretende es reactivar la economía. Es decir, en lenguaje mas común significaría que la población tendría mas dinero disponible y con ello se produciría un incentivó del consumo que conseguiría recaudar mas dinero (se recaudaría con otros impuestos) y con ellos se llegaría a obtener una reactivación de la economía.

Actualmente, se pretende ir por una nueva línea recaudatoria, la cual consiste en tener una menor presión fiscal, ya que a través de esta medida, no significa que se obtenga una menor recaudación, sino que se puede producir un aumento de la recaudación por vía impuestos.

La medida parece buena, pero hemos de hacer inciso que esta bajada de impuestos beneficia principalmente a las rentas más altas. Por lo tanto, teniendo en cuenta el nivel de rentas de que dispone el ciudadano Español, solo unos pocos podrían aumentar el consumo y al final la medida se podría traducir a una disminución de la recaudación de impuestos.

 

¿Fin de la recesión o respiro de malas noticias?

Esta semana hemos escuchado en varios medios de comunicación el hecho de que hemos llegado al fin de la recesión económica, pero ¿Opináis lo mismo? ¿Habéis visto  mejora alguna?

Que sepáis que no es del todo mentida que hayamos salido de la recesión ya que si analizamos conceptualmente el significado de recesión económica, encontramos que consiste en la acumulación durante tres trimestres consecutivos de decrecimiento del PIB.

Por lo tanto si analizamos el PIB del último trimestre, el que comprende los meses de julio a septiembre, nos encontramos con que este ha obtenido un crecimiento del 0,1%. Por lo tanto si analizamos los 3 últimos trimestres, podemos decir y dar la noticia de que la recesión se ha terminado, pero tenemos que añadir “por el momento”.

¿Qué nos encontraremos el próximo trimestre? ¿Obtendremos crecimiento del PIB o decrecimiento del PIB? En el caso de que en el próximo trimestre nuestra economía obtenga un decrecimiento del PIB, no consideraríamos que estemos en recesión, ya que no habrá tres trimestres consecutivos de decrecimiento del mismo.

Por lo tanto, ¿Hemos de considerar que hemos salido de la recesión por haber obtenido un aumento del PIB del 0,1% a pesar de que la tasa interanual alcanza el -1,2%? Además debemos añadir que en los últimos  años hemos pasado de una tasa del 2,7% del PIB ha obtenido un decrecimiento negativo en los últimos tiempos.

Por lo tanto como reflexión os quiero dejar una pregunta ¿hemos llegado al fin de la recesión económica o solo es un mensaje positivo de esperanza?

Col·lectivitzacions llibertàries i autogestió a Iugoslàvia. Sistemes econòmics i laborals comparats

En el marc de les jornades “Autogestió: oportunitats i alternatives” es realitzaran dues conferències-taller impartides per membres de ICEA. El proper dia 22 d’octubre de 2013, Lluís Rodríguez economista d’ICEA s’encarregarà de la conferència-taller titulada “Sistemes econòmics i laborals comparats en perspectiva històrica : col · lectivitzacions llibertàries i autogestió a Iugoslàvia”.

Sistemes econòmics i laborals comparats en perspectiva històrica: col · lectivitzacions llibertàries i autogestió a Iugoslàvia .

Lluís Rodríguez Algans ( http://llrodriguezalgans.blogspot.com.es, @lluisraeco). Economista i cooperativista . Membre de ICEA i soci-treballador de Consultoría Primero de Mayo S. Cooperativa P.

Dimarts 22 d’octubre, de 16:00 a 18:00. L’acte es realitzarà a l’Escola Universitària de Relacions Laborals de la UPV-EHU (Euskal Herriko Unibersitatea) , ( Campus de la UPV / EHU de Leioa ) , aula 0.4 .

En aquesta jornada tractarem de forma bàsica la comparació de dos models històrics d’alternativa al capitalisme en clau autogestionària, en un context com l’actual de crisi, atur i pobresa a la vegada que de trencament econòmic i polític. D’una banda l’experiència de les col·lectivitzacions llibertàries durant la guerra civil espanyola (1936-1939), prenent com a referència les agràries (Aragó) i les industrials i de serveis (Catalunya), com a model impulsat “des de baix” fonamentalment per l’anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball ( CNT ) i l’anarquisme de la Federació Anarquista Ibèrica ( FAI ). D’altra banda l’experiència de la sui-generis autogestió iugoslava (1950-1990) després de la ruptura amb l’URSS, com a model promogut en un Estat plurinacional “des de dalt” per mitjà de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus (LCY), prèviament Partit Comunista de Iugoslàvia (PCY).

Així doncs s’introduirà la metodologia d’anàlisi de sistemes econòmics i laborals comparats per aproximar-nos als nostres casos, prenent com a referència tres grans blocs com són el capitalisme, el socialisme/comunisme i l’autogestió o socialisme/comunisme llibertari. Aquests blocs com es veurà, tenen variants internes importants així com interconnexions entre uns i altres, ja sigui pels processos històrics, ja sigui pels models adoptats que contenen elements de dos o més blocs. El concepte autogestió des d’una perspectiva sistèmica, fonamentalment macro, l’assimilem a socialisme i comunisme llibertari, a l’hora que ens serveix com a concepte pont per a les experiències històriques que adopten elements llibertaris, o bé aquelles altres experiències d’àmbits més reduïts però amb pretensió sistèmica. L’elecció d’aquests dos models històrics es deu a que és possible relacionar-los amb el pensament econòmic i sociopolític elaborat prèviament que va servir de paraigües per aquestes pràctiques, així com per sintetitzar la major part de teories transformadores en clau sistèmica que s’han desenvolupat durant, i a posteriori, encadenant teoria i praxi successivament. Finalitzarem la jornada amb un taller de discussió respecte a les vies i possibilitats de transformació sistèmica -econòmica, laboral, social, cultural i política-.

Abaratar costes de producción con la disminución de salarios

Estos días es noticia el tema de salarios, concretamente la disminución de salarios y sobretodo el aumento de competitividad que esta obteniendo España con esta medida.

Según estamos escuchando en las noticias y leyendo en diferentes medios de comunicación, se nos esta inculcando la visión de que las empresas deben abaratar sus costes de producción para poder ser mas competitivos y una de las iniciativas sugeridas es mediante la disminución de salarios.

¿Sabéis cuando han disminuido los salarios? Según La Caixa y un informe que ha publicado recientemente, los salarios han disminuido un 7%, pero este dato se agrava más según un informe de CCOO, ya que nos informa que desde el 2009 los españoles desempleados junto con los pensionistas, han disminuido su poder de compra en un 14,3%.

¿Pueden los salarios llegar a disminuir hasta un 10%, que sugiere el Fondo Monetario Español? ¿Podremos llegar a ser igual de competitivos que Marruecos, disminuyendo los salarios un 10%?

Según mi aportación y mi visión, nunca podremos ser tan competitivos en España como en Marruecos, por temas de salarios, por eso es mejor mirar hacia otros objetivos, marcar otros caminos para mejorar nuestra competitividad.

Existen diversos métodos para abaratar los costes de producción empresariales y entre ellos podemos encontrar, invertir en investigación, desarrollo e innovación, optimización de los recursos de los que dispone la empresa.

Els condicionants de l’atur massiu a l’Estat espanyol i les alternatives

1.- Introducció

L’atur és una característica essencial de la dinàmica de funcionament de les economies capitalistes. Molt més en contextos de crisi econòmica, també en el context actual, l’atur és una eina de disciplina contra la classe treballadora. En aquest article esbossarem els orígens de l’atur massiu a Espanya, així com les polítiques econòmiques i laborals que s’han anat implementat en els últims anys per incrementar-lo. Veurem doncs a qui està perjudicant seriosament les polítiques dels governs de l’Estat, i qui s’està beneficiant d’elles. Per finalitzar farem un repàs amb les conclusions i algunes vies alternatives d’intervenció anarcosindicalista respecte a l’atur.

2.- Crisi econòmica, atur i mercats de treball.

Per entendre la situació en què ens trobem, és convenient remuntar-se breument als orígens de la crisi a l’Estat espanyol. D’entrada es podria dir que, si bé la crisi financera va tenir un origen internacional -encara que també el sistema financer espanyol estava afectat per l’endeutament massiu-, la crisi estrictament econòmica tenia i té unes característiques particulars pròpies. Així doncs, no és en exclusiva la crisi financera la responsable de la caiguda de l’activitat econòmica i l’increment de la desocupació a l’Estat espanyol. Molt resumidament hem d’apuntar que el sistema capitalista i els seus responsables, desenvolupen per la seva pròpia dinàmica crisis freqüents, materialitzades aquestes en base a un excés de producció que no és possible posar en els mercats de productes i serveis, o en una caiguda de la taxa de beneficis que suposa desviar la inversió a altres sectors -per exemple financer- o països, amb la conseqüent caiguda de l’activitat econòmica i de la ocupació. En el cas espanyol hem d’entendre la crisi econòmica per un efecte multicausal, amb factors tant d’oferta com de demanda.

Pel costat de l’oferta, és evident que el patró d’especialització productiva de l’economia espanyola, basat en el pes crucial de la construcció i el turisme, era i és insostenible. En aquest punt cal apuntar que els responsables de la política econòmica i industrial, governs tant del PP com del PSOE, són còmplices de sostenir aquesta situació. És obvi que mantenir una evolució de creixement econòmic sostingut, encara que fos amb bases febles i amb tendència a la inestabilitat, interessava política i economicament(1). La inacció per part dels governs pel que fa a la política agrària i industrial, i la llosa de la Unió Europea que limita el desenvolupament de certs sectors productius, va suposar reforçar un creixement en sectors inestables, de baixa productivitat i amb la característica de generar llocs de treball precaris i amb baixos salaris. Pel costat de la demanda, la crisi estava larvada per la dinàmica de continuada pèrdua de poder adquisitiu de les classes treballadores -la majoria de la població-. L’efecte de l’increment de preus en el sector de la construcció d’habitatge va provocar que les famílies s’haguessin d’endeutar i contenir el consum en altres àmbits, o mantenir també en base a crèdit limitant l’estalvi. Aquest patró de distribució de la renda, auspiciat pel poder de la patronal i el suport dels governs i l’Estat, va ser legitimat pels sindicats oficials a l’anar pactant successivament contenció salarial i reducció de drets laborals en època de bonança. En definitiva, el tipus de crisi a l’Estat espanyol i les seves conseqüències tangibles només es pot entendre per factors estructurals característics del capitalisme local, entre altres per la força dels capitalistes, per maximitzar els seus beneficis i el frau fiscal amb el suport de l’ Estat, imposant-se als treballadors i treballadores.

Així doncs, parlar de les causes de la desocupació és parlar de capitalisme, de la seva estructura de funcionament i de les polítiques que el regulen. No obstant això no tots els corrents d’anàlisi i política econòmica coincideixen a identificar les causes de l’atur massiu tal com s’exposen en els paràgrafs anteriors .

Normalment el discurs oficial dels governs i les patronals – massiu en els mitjans de comunicació- se centren en identificar les causes de l’atur massiu per un mal funcionament dels mercats de treball. Òbviament, identificar culpables facilita legitimar polítiques i reformes contra aquests suposats culpables. En aquest mateix sentit s’articulen les polítiques socials en l’era neoliberal, ja que es posa l’èmfasi en l’individu com a responsable de la seva situació. És el treballador/a el responsable de trobar feina. És el treballador/a que s’ha de reciclar, formar-se i adaptar-se a les condicions dels mercats de treball. Això es materialitza en l’impuls de les anomenades polítiques actives d’ocupació. Per tant , aquest discurs de l’activació només afavoreix l’estigmatització, assenyalar com a culpables qui no som més que víctimes del sistema socioeconòmic i dels seus gestors.

Val a dir també que per a alguns empresaris són útils les recessions i crisis, ja que els permet disminuir costos i restablir les condicions necessàries per dur a terme una inversió rendible. Encara que és possible que de tant en tant els capitalistes necessiten d’una recessió, això no garanteix que vagi a produir-se: com hem vist, les recessions no es deuen a cap conspiració, sinó que és el propi capitalisme com sistema i la seva dinàmica, els que generen recessions i crisis de forma periòdica. Des d’una perspectiva estrictament empresarial, cal apuntar que les crisis econòmiques reforcen a algunes empreses, les que tenen més liquiditat, absorbint alhora, part del mercat de vendes d’altres empreses i fins i tot a aquestes altres companyies. En contextos de crisi econòmica com l’actual, moltes empreses aprofiten l’impacte psicològic per imposar ajustos de plantilla que els ajudin a millorar els seus beneficis en un futur immediat .

Leer más »