Desprès de 7 anys de crisi l’economia la Unió Europea segueix estancada. Per la recuperació s’han seguit polítiques ben diferents. La línia clàssica defensada per Angela Merkel: austeritat, consolidació fiscal, reformes i la línia  neo-Keynesiana que propugna estímuls econòmics i abundància de diner a un preu barat.

A la Unió Europea, s’ha imposat la línia d’austeritat mentre que als Estats Units, Gran Bretanya, o el Japó han propiciat els estímuls econòmics. El resultat en aquests països ha estat millor, però no quedarà clar fins que es vegin els efectes de la decisió de la Reserva Federal americana de donar per acabada la generosa injecció al mercat de diner fàcil i barat. No es pot ser massa optimistes.

Ates el fracàs de les polítiques seguides fins ara, s’està imposant un nou debat centrat per un cantó en la necessitat de corregir les  creixents desigualtats que, a part e ser injustes, redueixen la demanda agregada i per altra en posar forts límits al actual del sistema financer. En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa, i que el sistema financer estaria tan allunyat de l’economia real.

A les veus de molts experts que demanen canvis radicals, s’hi han afegit personatges públics destacats: Janet Yellen, cap de la Reserva Federal americana; el governador del Banc de Anglaterra, Mark Carney; Christine Lagarde, directora del FMI; l’ex-primer ministre britànic Gordon Brown o el papa Francesc.

En el debat sorgeixen propostes trencadores. Martin Wolf, periodista liberal, cap d’economia de Financial Times, en el seu llibre The shifts and the schocks, diu que es creia que les recessions eren el resultat de xocs externs, com per exemple una guerra o una crisi del petroli, i ara es veu que és el propi sistema el que genera les crisis. Ens diu també que la interacció entre liberalització i globalització ha desestabilitzat el sistema financer, el qual porta automàticament a les crisis, per tant es urgent canviar el sistema.

En una línia semblant l’economista Thomas Piketty, que ha escrit “El capital del segle XXI”, que per lluitar contra la desigualtat s’ha d’elevar considerablement la imposició a les rendes més altes i establir a escala mundial un fort impost progressiu sobre el patrimoni.

Centrant-nos en la Unió Europea, hem de recordar que encara és avui el centre econòmic, científic, cultural i social més important del món.  Si vol mantenir aquesta posició haurà d’impulsar canvis a fons, com ara recuperar la cultura de l’esforç, dissenyar un projecte col·lectiu que il·lusioni als ciutadans i avançar en la unitat política.

En un món globalitzat la Unió Europea no pot competir per preu ni amb salaris baixos, ho ha de fer per coneixement, innovació, i saber fer. També amb infraestructures modernes, qualitat democràtica i un elevat grau de cohesió social. Tot requereix ingents recursos.

El sanejament de l’economia, combinat amb estímuls econòmics han de continuar, però falta un programa més ambiciós d’inversions que els 300.000 milions d’euros en tres anys anunciat per Jean Claude Juncker. Aquest sanejament inclou que els Estats no tinguin dèficit permanent i que el nivell de deute públic sigui assumible. Ates que el PIB dels propers anys no es preveu que creixi gaire, el deute públic dels països que excedeixi del 60% del PIB, s’hauria de reestructurar. D’altra banda s’hauria d’introduir importants regulacions i limitacions al sector financer per que sigui realment un servei a l’economia real.

D’on han de sortir els recursos necessaris per fer plans tan ambiciosos? En bona part d’una profunda reforma fiscal progressiva més justa. La pressió fiscal es troba a l’entorn del 40% del PIB,  gradualment s’hauria de situar a nivells més elevats.  La pròpia Unió Europea, per ser eficaç, hauria d’augmentar el ridícul pressupost del 1% del PIB anual del que disposa. També el BCE ha de jugar un paper més actiu en la dinamització de l’economia; té marge per fer-ho.

La clau del progrés de la Unió Europea està en aconseguir un societat formada per una potent classe mitjana, dinàmica, culta i oberta al món i una classe treballadora, lluitadora, amb voluntat d’ascendir socialment, que progressi i es senti protegida per l’Estat, que a més garanteixi la igualtat d’oportunitats.

Pel progrés dels ciutadans és fonamental la supremacia de la política sobre els interessos dels poderosos, per això cal Estats democràtics forts, i una Unió Europea democràtica reforçada i políticament unida. Es aquesta Unió Europea amb tota la seva potència econòmica, científica, cultural i model social, la que un cop recuperat un cert ordre a casa hauria d’impulsar la gradual transformació del sistema econòmic mundial.

Francesc Raventós.  (raventosf@gmail.com)